<LA MIRADA DELS PREMIANENCS Vlog de l'arxiu audiovisual de Premià de Mar>

Hem engegat una campanya des de La Mirada per tal d'aconseguir un vídeo Beta i així poder passar un munt de cintes que tenim pendents de digitalitzar.

Creiem que vosaltres, amics de La Mirada, lectors del Blog, compradors del DVD i gent conscienciada amb la causa ens podeu ajudar moltíssim. Segur que teniu un vídeo d'aquest antic format o coneixeu algú que en tingui o en trobeu algun llençat al costat d'un contenidor d'escombraries i es per això que us demanem que us involucreu en aquesta recerca.
El vídeo ens el podeu donar, cedir o deixar. Pensàvem que nosaltres sols n'aconseguiríem un i podríem tornar les cintes Beta que tenim a aquells que ens les van passar per fer més gran (encara) aquest arxiu audiovisual de Premià de Mar.
Si en trobeu un, podeu trucar-nos al 93 751 02 07. Us estarem eternament agraïts

... I ARA UNA MIQUETA D'HISTÒRIA:
El format de vídeo conegut popularment com “Beta” fou introduït per Sony a començaments de 1976. Després d'una dècada d'anuncis, finalment Sony va presentar al mercat el seu sistema de cintes de vídeo Betamax. El sistema de vídeo permetia gravar programes de televisió mentre es veia un altre canal o veure-ho posteriorment. De mida més petita que la seva competència VHS, tenia més línies de definició (millor qualitat d'imatge). D'altra banda, VHS oferia una hora més de durada.
Malgrat que el Betamax oferia una millor qualitat d’àudio i vídeo, aquesta només podia aprofitar-se amb altaveus i televisors de gamma alta, un tipus d’equips dels que poques llars de l'època disposaven.

El format pioner de Sony va tenir el mercat de la videogravació per a ell sol durant gairebé un any, fins que es va llançar el format VHS, creat per JVC i Matsushita (Panasonic), iniciant-se una vertadera guerra de formats. Betamax oferia un enregistrament per mitjà d'un disc magnètic que escrivia amb un braç a l'interior del sistema, és a dir, el sistema d'escriptura era dins de la cinta.
L'inconvenient: oferia 1 hora i 30 minuts d'enregistrament quan una pel•lícula de cinema estàndard durava 2 hores. Aquesta diferència va ser crucial. Amb el temps es va iniciar una guerra de preus per dominar l'estàndard.
Però el fet que realment va inclinar la balança va ser l'avidesa de Sony per obtenir beneficis econòmics pel seu invent. Mentre que JVC va preferir sacrificar els esmentats guanys i obrir el seu estàndard, les restriccions del Betamax van portar que al 1984 només dotze companyies el recolzessin, contra les quaranta fabricants de reproductors VHS. Al 1984, la companyia Sony va vendre 2.300.000 unitats de Betamax mentre que el seu competidor en va vendre tres vegades aquesta quantitat. La cursa, doncs, estava perduda.

Al 1988 Sony va admetre la seva derrota i va anunciar la producció d'una línia d'enregistradores en VHS i com que aquest format ja tenia el 95% del mercat, es convertiria en l'estàndard pels pròxims 10 anys. Aquesta història ha estat objecte d'estudis i ha deixat algunes conclusions importants en la indústria. És conegut com "El Cas Betamax".